Arribem al final de l’itinerari, ens situem al barri del Mercadal, al lloc que el frares franciscans van ocupar durant molts segles i que al segle XX es va convertir en la fàbrica Grober y Cia, sociedad en comandita. Al llarg del recorregut hem conegut diversos aspectes relacionats amb la música i la ciutat: el teatre del carrer de la Força, el cabaret i el conservatori de les Voltes d’en Rosés i els cafès de la Rambla Llibertat. En aquest punt de l’itinerari parlarem de la Girona industrial i la vinculació d’aquesta nova societat amb la música.
Del molí al convent
Comencem coneixent una mica el barri que ens acull. EL primer document que esmenta el mercadal és al segle XI i el document ens diu que està situat «davant» de Girona. Els molins i les hortes, al voltant de la séquia Monar, en configuren les primeres cartografies fins a l’arribada dels frares franciscans el 1231. Amb la construcció del nou convent i, també, d’un nou hospital, s’afavoreix el creixement del nucli i s’estableixen obradors d’artesanat i cases al voltant de les edificacions.
El convent dels framenors va dinamitzar la zona de les hortes durant sis-cents anys. Els frares hi van viure les èpoques de benestar i també van patir les pandèmies, els desastres naturals de les inundacions i terratrèmols, els setges i la destrucció de les diverses guerres que es van anar succeint des de mitjans del segle XIV i fins al segle XIX. Tot i que es va anar protegint el barri amb les noves muralles i baluards, el Mercadal era el barri obrer dels afores de la ciutat episcopal i, per tant, molt més desprotegit.
[print_gllr id=1582]
Del convent a la fàbrica
Sant Francesc era el convent més gran de Girona i va ser un dels primers a ser venuts després de la desamortització de l’any 1835. La seva situació, entre l’Onyar i la séquia Monar, era el lloc ideal per instal·lar les indústries. Arribats a l’any 1840 la «modernització» arriba a Girona.
Després de ser arrendat durant uns anys a Joan Planas, és Joan Carbó qui adquireix en subhasta pública l’antic convent per emplaçar-hi la seva cotonera. I allà també se situaran la cotonera dels Bosch, la de paper «La Gerundense» de la societat Oliva i Flores, l’empresa Barrau de gas i la foneria Planas. No sols s’instal·len fàbriques en aquest costat del riu, els terrenys també s’urbanitzen amb habitatges i neixen el carrer del Progrés i el carrer de la Indústria, que avui coneixem com carrer Nou i carrer Grober.
Entre aquests dos carrers va estar situada la fàbrica que va anar creixent fins a convertir-se en la més gran de Girona: La Grober. Cristòfol Grober, nascut a Itàlia, va visitar l’Exposició Universal de Barcelona el 1888 i va decidir obrir la fàbrica de trenyelles a Girona. A finals de segle, el 1892, es constitueix una nova empresa: Grober y Cía, sociedad en comandita.
[print_gllr id=1586]
La sonoritat del barri Mercadal serà per sempre una altra. Els sons mecànics de les màquines i les entrades i sortides de les treballadores de la fàbrica reemplacen les campanes. El 1899 al Diario de Gerona de avisos y Noticias publica la notícia:
Algunos vecinos nos han manifestado su sorpresa por que se consiente lo que en otras partes seguramente no se consentiria, ya que los tales pitos resultan una molestia intolerable
Diario de Gerona de Avisos y Noticias (30 setembre de 1899) p. 3.
El «pitido» marcava les entrades i sortides de les treballadores de la fàbrica de «cintas y botones». De la Grober n’hem de parlar en femení perquè gairebé un 90% de les obreres són dones. Les fotografies d’arxiu de la Grober del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge evidencien aquest fet. Això sí, els encarregats sempre van ser homes, i segurament per això, van ser elles qui van protagonitzar, l’any 1899, les primeres reclamacions, vagues i disturbis a la fàbrica.
[print_gllr id=1589]
Societats corals a la fàbrica Grober
De la Grober, a més a més d’aquesta nova configuració sonora de la ciutat, ens interessava també la formació de les associacions corals en el si de la fàbrica. En aquest procés d’industrialització, neix a Barcelona de la mà de Josep Anselm Clavé el moviment coral que s’estendrà per tota Catalunya.
La primera notícia que hem trobat fent referència a un cor de treballadors a la fàbrica de Girona és de 1901.
Diario de Gerona de Avisos y Noticias (10 juliol de 1901) p. 4.
La següent notícia ens parla d’una organització més ferma:
Diario de Gerona de Avisos y Noticias (24 juny de 1903) p. 4.
El 10 de juliol, per la celebració de l’aniversari del Sr. Grober, el Diario ens parla de la societat coral «Unión y Concordia», que estarà activa durant disset anys i que aconseguirà ser portada de Scherzando. Revista musical mensual catalana ilustrada, l’any 1908.
El motiu d’aquesta portada de 1908 era que havien rebut dos premis importants en el concurs musical de Marsella i ens fa un resum de la història des de 1904, quan va entrar a dirigir el cor en Joaquim Vidal i Muní.
Heraldo de Gerona : periódico de avisos y noticias (28 maig de 1908) p. 2.
El Sr. Vidal va ser un músic que es dedicà a l’ensenyament del violí i secretari del Sindicat de Músics. Però també fa menció d’Antoni Vallvé, un gironí que es convertí en un tenor famós que formava part del cor.
Amb l’entrada del nou director, el mateix 1904 van participar en el concurs Musical de Carcasonne, on van ser classificats com a Choral de segona divisió i van obtenir els primers premis. Al llarg dels anys que va estar activu va ser força coneguda, fins i tot van arribar a ser designats per l’Ajuntament de Madrid per a prendre part en les festes del casament del rei d’aleshores Alfonso XIII.
L’última notícia que hem trobat de la societat coral al diari és de 1920 i ens explica la participació del cor en la festa de Sant Josep que se celebrà en el teatre en el qual hem començat el nostre itinerari.
[print_gllr id=1594]
No acaben aquí però les vinculacions musicals de la fàbrica. El novembre de 1922 de la mà de Josep Baró Güell i el patronat de la Societat Anònima Grober, neix Orfeó «Cants de Pàtria», que va passar a ser mixt i van entrar dones a formar part del cor. L’orfeó era una de les seccions més actives de la iniciativa cultural dels directius de la fàbrica Emili i Joan Portabella: l’Ateneu Social Democràtic, creada aquell mateix any.
[print_gllr id=1596]
La seu es va ubicar al carrer Nou del Teatre número 16, en l’espai que ara coneixem com a Cinema Modern on es disposava d’una escola per a nois, cafè-bar, sala de tertúlies i jocs, i un saló de ball. L’activitat de l’orfeó es va aturar amb la guerra Civil de l’any 1936 i fins al 1941 no va poder reprendre la seva activitat. L’Ateneu Social va haver de canviar de nom per anomenar-se «Fomento de la cultura» però van seguir amb l’activitat fins al 1975, quan la falta de cantaires va fer que és desfés l’entitat. El darrer so va ser el de les màquines que enderrocaren la fàbrica l’any 1978. Reduït a pols l’espai donarà joc a dues places i als edificis que podem veure avui en dia.
[print_gllr id=1601]
Amb el suport de:
