Les festes a la memòria. Balls, concerts i cinema (blog creació educació exposició música recerca)

En la primera publicació del projecte “Geografies variables de la memòria” ens havíem quedat en l’any 1936. Just avui havia quedat amb la Dolors Prunell per passejar i compartir records i m’ha portat, entre d’altres, una fotografia datada del maig d’aquell mateix any. Mirant la fotografia hem pensat que la festa major era un bon motiu per retratar-se amb les amigues. Al seu revers hi podem llegir: “Postales rápidas”.

En les primeres recerques als diaris i arxius d’aquesta època es produeix un gran silenci. La recerca per paraules clau als diaris digitalitzats ens retornen ben pocs documents sobre festes, teatre, orfeons, l’Ateneu o Can Cors. La guerra ha arribat però, i després? Fem recerca només amb la paraula Celrà i el retorn ens parla d’activitats esportives – especialment de l’equip de futbol-, de festivitats religioses i singularment alguna notícia de les festes. Però sobretot són les notícies esportives.

També s’ha de dir que a Girona entre l’any 1939 i l’any 1942 només es pot consultar El Pirineo. Diario al servicio de España y el Caudillo. I després, a partir de l’any 1943, el diario Los Sitios de Gerona. Diario de FET y de las JONS, aquest últim editat fins a l’any 1984 i no hi haurà cap altre fins al 1979, quan s’editarà el Punt, de petita tirada En l’entremig trobem només durant l’any 1950, La Hoja del Lunes i sí, allà veurem tota una fulla dedicada a la festa major de Celrà.

Prenem el pols a la premsa. Faig una recerca més acurada, dia a dia, perquè en la digitalització dels diaris antics, els textos queden a vegades malmesos. Però tampoc hi ha massa informació, només podem recuperar unes poques referències.

De les primeres referències que hem trobat és de l’any 1940, el Pirineo ens explica que s’han celebrat festes, però els han imposat una multa.
 

Pocs mesos abans, al mes de març, al mateix diari El Pirineo trobem la publicació de la Secretaria General del Gobierno Civil que no havia autoritzat la creació de la Sociedad Unión Celranense. L’any 1941 sí se celebra la festa major, a redòs del futbol trobem la referència, però res més.
 

 
A poc a poc anem trobant algunes celebracions a l’any 1943, la Fiesta de las Espigas, la festa major i la festa petita surten referenciades al diari. Aquesta vegada sí que s’ens explica quin serà el programa de festes de la festa major:
 

 
El diari segueix explicant el programa del dia següent també amb futbol, la programació de cinema, zarzuelas i balls de nit. Els cafès Serra i Cornellà han substituït a les societats il·legalitzades o hipotecades.

L’any 1943 el butlletí de la província recull el deute de l’Ateneu Celranense:
 

 
De l’any 1945, tenim un document d’arxiu de la Dolors Prunell de la festa petita de Celrà i la seva programació. La festa petita passa a ser “Fiestas en honor de San Teobaldo y del Glorioso Alzamiento Nacional”. Al diari Los Sitios també trobem la notícia.
 

Just iniciem el període temporal en què les nostres protagonistes han viscut i ens han relatat les seves vivències. Són filles de la postguerra, de les cartilles de racionament, dels salvo conductes de frontera per viatjar en tren des de Flaçà cap al nord o d’anar amb tartana fins a Girona a mercat. La Teresa, la Conxita, la Dolors o la Concepció són massa petites per recordar els primers anys; durant la dècada dels anys 40 juguen al carrer al joc de la mansana, a mistric, a saco a les parets de l’església, al belit, moltes treballen al camp i van a escola. Algunes naixeran en la segona dècada de la dictadura i la seva joventut de la Margarita o la Dolors transcorrerà al llarg dels anys 60 i coneixeran altres referències musicals i el tocadiscos per escoltar música i les festes amb els conjunts més moderns.

En les entrevistes, en molts casos, el lloc de referència de la seva vida cultural de petites i jovenetes se situa a l’escola, anaven a les “Dominiques” i allà tenen una biblioteca, canten al cor, fan “comèdia” i el pessebre. Cada any mostraven els seus treballs en una gran exposició a l’escola, però també actuaven amb la coral i representaven teatre a Can Cors.

A l’any 1947 s’intenta recuperar una mica el llenguatge periodístic de les grans festes de Celrà i ens expliquen que són dos empreses que s’encarreguen d’organitzar les festes.

La Dolors Fortià ens explica que recorda aquestes fires, elles les coneixen per les barques d’en Jaumet, una mena de gronxadors en forma de barca en els quals jugaven a tocar la vela. També venia la caseta de tir.
 
En l’entremig trobem, ara sí, un diari que ens explica, amb un altre llenguatge, tot el que significa la festa major:
 

 
Sí, la festa sempre és la festa, encara que el llenguatge sigui un altre, encara que siguin uns altres temps. És un moment excepcional de trencament de la quotidianitat: els carrers, places i espais s’omplen de música, ball, teatre, cinema i exposicions.
 
És el moment d’anar a l’arxiu, la documentació de l’Ajuntament de Celrà es troba a l’Arxiu Històric de Girona (link), però la font d’informació -la memòria de les festes i actes als espais- entre els anys 1958 i 1983, es troba als arxius del Govern Civil de Girona. L’obligació de demanar permís per celebrar la festa major, la dels quintos, la de les modistes, la petita, l’Aplec, tot del que m’han parlat a Can Ponac és allà i en alguns casos es conserva el cartell. Les festes documentades des de l’any 1959, i durant una dècada, són organitzades per en Ricard Gimbernat -en Toni Maco, li diuen- en nom de la Comisió de Festes que programa als dos espais emblemàtics amb altres noms el Salón Ateneo i el Salón Moderno, que són alhora els cinemes setmanals, -d’aquests dos espais parlarem més detingudament-. Agafarà el relleu la Unión Deportiva de Celrà, a la dècada dels anys 70 i la festa torna al carrer als envelats.
 

M’adono de la importància de la memòria i dels arxius personals; apropar-te a la història és quelcom més que la documentació conservada. La narració sorgeix d’un intercanvi entre allò recordat i allò oblidat, entre l’arxiu i allò viscut. El projecte ha esdevingut això, un intercanvi: a cada sessió i cada visita a Can Ponac o a cada trobada per passejar per Celrà intercanviem fotografies, documentació d’arxiu, els hi explico les meves troballes i elles me les sitúen en les seves vivències i l’itinerari s’omple amb més continguts.

Amb el suport de: